En temps de globalització, parlar del fenomen migratori és fer referència a un dels seus processos definitoris. Avui dia, tothom, per sort o per desgràcia, en té una opinió formada sobre la immigració. Els mitjans de comunicació, l’opinió pública mateixa, l’agenda política local, nacional i internacional, té en la immigració una font inesgotable de notícies. Altrament, la relació d’aquest fenomen amb altres aspectes de l’anàlisi social i sociològica, com ara la diversitat social, el mestissatge cultural, la convivència religiosa, la mobilitat, però també el racisme, la xenofòbia o la segregació social, és clara i evident.
Ara bé, on constatem la més fonamental de les diferències és en la seva consideració prèvia. En aquest sentit, hi ha qui considera que la immigració és un repte social. D’altres, en canvi, prefereixen aproximar-se al seu estudi tot considerant-la una problemàtica de primer ordre. La diferència és clara, fins i tot m’arriscaria a dir que de caràcter dicotòmica. Plantejar un projecte a qualsevol nivell acceptant la premissa de la immigració com un repte social, ha de deixar a les clares que el que es pretén aportar solucions integradores, novedoses, i amb l’objectiu últim de la cohesió social sempre present. Tanmateix, prendre mesures – des de qualsevol nivell – tot aproximant-nos al fenomen immigratori des d’una òptica de problemàtica, implica l’acceptació de prejudicis i de pràctiques tot sovint enfrontades i allunyades de la cohesió social. Els límits de la llei d’estrangeria, la tergiversació de la percepció pública, l’estereotipació o “etiquetatge” popular (reduccionista i banal) de la figura de l’immigrant, l’auge del racisme, amb episodis de conflicte social, per qüestions de caire religiós o cultural, són alguns dels exemples més pràctics amb els quals ens hi trobem cada dia. [@more@]
Les noves immigracions
Un dels trets novedosos dels moviments migratoris actuals és la seva “transnacionalitat”. Els moviments migratoris ja no són bidireccionals, és a dir, des d’un punt d’origen fins a un altre de destinació, sinó que es caracteritzen per anar en totes direccions, en un espai mundial (Solé, 2007). D’aquí que s’escaigui parlar de “noves immigracions” més que d’una única i nova immigració. La diversitat n’és el denominador comú. Habitualment s’ha fet servir molt el concepte d’estrangeria – terme de base jurídica i administrativa – en abordar la immigració. El terme és insuficient, sobretot quan volem referir-nos a la immigració com un fenomen social “total”. Tampoc volem deixar escapar l’oportunitat per parlar de la diversitat de les immigracions. En les actuacions locals, habitualment s’aborda el tema de la immigració, acceptant com a únic públic objectiu la població immigrada d’origen extracomunitari. No voldríem deixar de banda aquelles altres immigracions, com ara els jubilats de diverses nacionalitats que viuen de renda al nostre municipi, o bé els estrangers procedents d’altres països (ja siguin o no europeus) que han escollit el nostre municipi (o de les rodalies) per residir-hi, tot sovint per causes lligades al treball. És el cas d’autònoms estrangers que regenten bars, restaurants i altres iniciatives empresarials, que viuen al nostre municipi o a la resta de la comarca o del país. Ara bé, s’entén que per qüestions de quantitat i de contrast cultural, les actuacions – fins ara – s’hagin focalitzat per atendre de forma diferenciada a aquell col·lectius d’immigrants procedents de països no comunitaris i generalment empobrits. Les causes són fàcils d’entendre: l’actual llei d’estrangeria en relació a aspectes com ara l’accés a les prestacions sanitàries, l’habitatge, el món de la feina, o d’altres serveis (educació, etc.) pràcticament no diu res, fet que origina una situació d’inferioritat, que denega l’exercici de drets humans bàsics a persones nouvingudes al nostre municipi o país. Ara bé, no cal oblidar que la diversitat d’orígens, situacions personals i necessitats, no hauria de ser l’excusa per deixar d’atendre al fenomen sota plans – de convivència, d’acollida, etc. – de caire global, adreçats a tota la ciutadania immigrada, ja sigui provinent d’un país no europeu o d’una persona de la Regió Metropolitana de Barcelona.
Un altre dels trets que caldria destacar a l’hora d’aproximar-nos a l’anàlisi dels nous fenòmens immigratoris és la feminització i el nivell d’estudis inicial amb el qual aquests immigrants arriben a la nostra societat (Reyneri, E., citat a Solé, 2007). És un mite considerar que la gran majoria d’aquests nous ciutadans tenen un nivell d’estudis inicial baix. De fet, la crida a la immigració difícilment pot donar-se en casos d’extrema pobresa, és a dir, de misèria absoluta. Fins i tot, si analitzéssim els casos d’immigrants subsaharians, que arrisquen la vida per arribar a Europa, tot entrant a les Illes Canàries, ens adonaríem del seu nivell econòmic i estatus social i de com es donen les relacions amb les màfies que s’enriqueixen a costa de la vida d’aquestes persones. La lentitud i excessiva burocratització dels processos de convalidacions d’estudis, el nul reconeixement dels nivells formatius superats en origen (sobretot quan aquests s’han realitzat fora dels límits de la UE) és una de les barreres amb les quals massa sovint es troben multitud d’immigrants en arribar a Catalunya, i amb la qual han de conviure, tot sovint no de forma temporal, sinó definitiva. No és casual que molts d’ells acabin creant i regentant negocis, en consonància amb la seva especialització laboral, a fi i efecte de poder gaudir d’una autonomia laboral que els permeti posar en pràctica la pròpia capacitació formativa i professional. Aquesta és la raó explicativa, per exemple, de moltes iniciatives comercials d’immigrants asiàtics, per als quals la regència de botigues al detall de productes bàsics o específics és una pràctica molt pròpia i arrelada a la cultura empresarial d’aquests col·lectius.
Altrament, el concepte d’immigrant com a mà d’obra poc qualificada es desmunta en analitzar els fluxos immigratoris com un tot uniforme i no diversificat. En aquest sentit, es posa de manifest a tot arreu que la immigració actua com “actor” clau de l’economia, en tant en quant facilitat la importació de capital humà, en termes d’habilitats, nous coneixements i relacionals. Des d’una òptica sociològica és fàcil copsar en el nostre dia com aquests elements faciliten un capital social basat en xarxes transnacionals de relació, que són la base de moltes iniciatives empresarials i socials: locutoris, negocis basats en l’etnicisme, serveis a domicili, restaurants, associacionismes, institucions culturals, etc.
Reptes i nous plantejaments
Dèiem línies amunt que un dels reptes a l’hora de gestionar les noves immigracions és arribar a copsar actuacions de caire global que fomentin el coneixement i reconeixement ràpid i positiu de l’entorn. És imprescindible a tots els nivells. Convé que a nivell urbanístic, per exemple, les diferències socials en l’ocupació de determinats espais o àrees urbanes, no siguin ostensibles. Ens hi juguem la pròpia segregació de l’espai públic. No preveure aquesta possible realitat plantejaria a la llarga, per la pròpia inèrcia del mercat immobiliari, a processos típics d’“invasió-successió”, el sorgiment de “ghettos”, és a dir, a barris poc cohesionats, on les diferències d’origen siguin ostensibles. Sempre ens quedarà el recurs a la Llei de Barris – Malgrat n’és un exemple, amb la intervenció al barri del Castell – però aquest recurs, tot i ser molt vàlid i de base integral, no deixa de ser una intervenció quirúrgica a una realitat social i urbana que en algun moment de la història “s’ha escapat de les mans” de la gestió de les prioritats i de les polítiques públiques.
En aquest sentit, en el cas de Malgrat, la posada en pràctica del nou Pla d’Ordenació Urbana Municipal ha de tenir en compte la realitat social i demogràfica actual del municipi. Deixar aquestes tendències, naturals, en mans de la llei de l’oferta i de la demanda, és a dir, en mans del mercat, comportaria la gènesi de problemàtiques de difícil resolució. En aquest sentit, pren especial rellevància, per exemple, la complexa gestió de la diversitat en relació als usos dels espais públics. La recerca del “centre” com a espai de relació de nombrosos col·lectius obliga a la formulació de polítiques integradores, basades en els barris. Cal preveure i articular, en la mesura del possible, d’acord amb les associacions cíviques del municipi, l’obertura d’espais de relació, que no sigui el carrer i les places, les quals ja disposen de per se d’un potencial enorme. L’obertura dels nous de l’antiga Església de la Immaculada n’és un exemple vàlid.
En relació a l’àmbit comercial, l’aplicació i compliment de les ordenances i normes municipals, esdevé un altre dels reptes lligats a la gestió de la immigració. La igualtat en el tracte exigeix el reconeixement per part dels comerciants i botiguers de l’administració pública local com a ens regulador que ha de vetllar per l’aplicació de la llei. És el cas d’establiments comercials regentats per persones immigrades (o no) que busquen en horaris intempestius el rendiment econòmic no assolit durant els horaris comercials habituals, tot violant la llei d’horaris comercials.
Un altre dels reptes el trobem en l’àmbit laboral. La irregularitat de determinats fluxos immigratoris comporta processos de cercle viciós en els quals l’immigrant no pot veure regularitzada la seva situació sense tenir un contracte de treball. Les limitacions legals són evidents, el que suposa disfuncions que posen en perill la cohesió social del municipi i el risc d’exclusió social per a moltes persones, amb una situació econòmica compromesa o poc solvent. Altrament, ens trobem amb el desconeixement i a la “suboptimització” (en termes de Pareto) de moltes experiències curriculars, que podrien ser la base de la internacionalització de moltes empreses. Ens referim a immigrants que disposen d’una experiència i formació específiques, moltes vegades lligades a sectors amb oportunitats clares de negoci a l’estranger, i amb un coneixement més que acceptable de diversos idiomes. Reconèixer a aquestes persones permetria activar no ben poques oportunitats d’internacionalització per a moltes empreses instal·lades a la nostra població o al país. La literatura sobre el tema pràcticament no existeix, i les actuacions locals en aquest sentit pràcticament es desconeixen. La promoció de l’ocupació autònoma, en un altre ordre de coses, tampoc és una de les preocupacions principals de les polítiques locals en matèria d’ocupació i empresa, fet que sens dubte implica haver d’atendre i oferir una resposta subsidiària a més persones de les que teòricament s’hauria d’atendre o bé tutelar (a través de les tradicionals polítiques passives d’ocupació). Tampoc volem deixar de banda el desconeixement i poca atenció per part de l’administració local de les pràctiques empresarials d’estrangers que han escollit el nostre municipi o país com a base de les seves operacions d’empresa i que han reeixit, i que podria ser la solució per a moltes persones immigrades aturades de la mateixa nacionalitat. Per últim, cal una atenció específica i una promoció de noves oportunitats de treball en relació als commuters, és a dir, a aquell conjunt de persones que residint al nostre municipi, treballen en empreses competitives en un altre municipi (generalment, proper a Barcelona), tot desenvolupament treballs qualificats i que podrien ser l’excusa de la descentralització o ampliació (en forma d’obertura de noves seus o sucursals) de l’empresa per a la qual treballen a les nostres rodalies. En aquest sentit, l’anàlisi d’Oriol Nel·lo sobre la realitat de la mobilitat dels commuters és concloent: les variacions residencials en benefici dels municipis litorals, com ara el nostre, provinents de l’àrea de Barcelona, han anat de la mà d’una major centralitat (lligada a la feina) per part de Barcelona i la seva rodalia, que ha concentrat en poc més de 10 anys, prop d’un milió de nous treballadors provinents de la resta de municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona, entre els quals s’hi troba Malgrat. Hem canviat treballadors per residents.
Finalment, urgeixen nous plantejaments en relació a la regulació de l’accés a la sanitat, als serveis socials i al dret a l’educació. En aquest sentit, la gestió del padró – competència municipal – ha de permetre el reconeixement ràpid de determinades dinàmiques. D’altra banda, l’aplicació de la Llei 14/2003, en relació a la revisió cada 2 anys del padró municipal, permet depurar alhora que ofereix una major precisió de la realitat de fluxos immigratoris tot sovint molt donats a una mobilitat excessiva, lligada al lloc de treball.
El dia a dia de l’organització dels centres d’educació obligatòria n’és un exemple. Cada nova immigració – sobretot quan aquesta es dóna a mig curs escolar – genera canvis (noves aules, desdoblaments, etc.) a fi i efecte de garantir el normal desenvolupament del ritme d’aprenentatge dels alumnes. En relació a l’accés a la sanitat, el no reconeixement de l’arribada de fluxos immigrants a la població comporta desajustos entre la ja reduïda capacitat d’atenció als centres d’atenció hospitalària i a la voluntat d’universalitat de la pròpia cobertura sanitària. I, finalment, el dia a dia dels serveis socials, i al paper clau que aquests configuren en l’atenció directa a la immigració, obliga a una reformulació de la seva atenció. Cal invertir en polítiques i projectes passius o bé cal cercar nous models d’atenció, molt més actius, on el paper de l’interessat vagi més enllà de ser el receptor d’una renda econòmica? Cal activar la immigració, sobretot quan aquesta s’adiu i accepta passivament la realitat que li ha pertocat viure.
El desconeixement de la realitat de la immigració amb la qual conviuen actualment i de forma majoritària les administracions locals, fa que moltes de les pràctiques municipals fracassin estrepitosament, tot augmentant de retruc el recurs fàcil a acceptar la pobresa i la marginació i segregació social. Una política innovadora, en aquest sentit, seria aquella que respongués adequadament als múltiples i diversos plantejaments personals i familiars dels immigrants. Caldria preguntar-se i estudiar, per exemple, si una família immigrant d’origen magrebí planteja el mateix en termes de recerca de feina que una família immigrant d’origen asiàtica. És ben probable que l’actuació i resposta municipal a aquests dos col·lectius, si no establim aquest “diàleg” obligatori, sigui la mateixa, i en canvi, tot dialogant, ens adonaríem que l’esperit emprenedor és molt més present en el segon dels col·lectius que en el primer. El mateix podríem dir si analitzéssim la situació tot vinculant-la al gènere. El rol de la dona en determinats col·lectius, cal considerar-lo molt actiu i, en aquest sentit, caldria pensar en actuacions que tinguessin en compte aquesta centralitat en l’àmbit de la gestió de la família i les relacions socials i comunitàries.
Altrament, molts ajuntaments han donat resposta al repte de la immigració tot articulant plans de convivència o d’actuació municipal (Solà-Morales, 2006). Les raons són clares: la immigració no només és una realitat indiscutible i que ha vingut per quedar-se, sinó que consumeix recursos (del tipus que siguin), ja de per se deficitaris, donat l’actual nivell de finançament dels municipis catalans. És a dir, la immigració no aflora problemes, sinó que només posa de manifest els límits d’unes polítiques socials escasses i que no donen resposta a totes les necessitats de la població.
La solució és paradigmàtica: s’ha d’intentar (o preveure) que els reptes lligats a la immigració es normalitzin i siguin d’abast municipal, i no només lligats a la “discriminació positiva” de determinats col·lectius. Els projectes han de tenir una arrel sòlida, que aporti beneficis socials no només a uns col·lectius, sinó a tota la ciutadania. En aquest sentit, el diàleg constant amb la població autòctona ha de possibilitar aquesta normalització. No fer-ho significaria perdre el camí i enfilar el dramatisme del problema constant i del no reconeixement del veí.
I tot això, cal abordar-ho. Ara. Ja. Per pura necessitat. En una societat com la catalana, on les competències sobre immigració, a l’espera del desplegament del nou Estatut, són exclusives de l’Estat espanyol, el paper de l’administració local esdevé clau. De fet, és la primera porta a la qual acudeixen els nous immigrants, desconeixedors d’aquesta limitació “legal”. L’escàs reconeixement dels reptes que hem apuntat línies amunt obliga actualment a un esforç de finançament extra a molts ajuntaments, donat que la gestió de la immigració és complexa. I, insistim una vegada més, a gestionar – amb limitacions – un dels reptes més entusiastes amb els quals haurà de conviure cada dia i en el futur la Catalunya dels 7 milions i mig de principis del segle XXI.
Bibliografia
Capel, Horacio (1983): Capitalismo y morfología urbana en España. Editorial Amelia Romero. Barcelona.
Solà-Morales, Roser (2006): La gestió de la immigració a l’àmbit local. Reptes i actuacions. Col·lecció Finestra Oberta. Fundació Jaume Bofill. Barcelona.
Solé, Carlota; Parella, Sònia, i Cavalcanti, Leonardo (2007): L’empresariat immigrant a Espanya. Col·lecció Estudis Socials, 21. Obra Social de la Fundació “La Caixa”. Barcelona.
