Parlar d’immigració avui està a l’ordre del dia. En els bars, en els diaris, en les tertúlies televisives, tothom en fa una anàlisi concloent, de científic social, com si el fenomen fos tan senzill i tan fàcil de descriure i explicar. No falta qui en la descripció del context social i econòmic, es veu amb cor de fer projeccions d’un “futur millor” sense immigració i d’un retorn de la societat a un statu quo previ, exempt de problemes, sense atur, sense inseguretat ciutadana i “sense immigrants”. L’atorgament de la culpa a l’immigrant, els prejudicis i la vinculació de tots els problemes socials a la immigració amb l’ús d’un llenguatge populista de caire neofeixista són una constant en aquesta visió altament negativa i poc constructiva al respecte de la immigració i de les societats diverses.Ara bé, com sabem els que ens dediquem a la gestió de la cosa pública, l’anàlisi no es tant lineal ni tan senzilla. Manquen procediments comuns, anàlisis de rigor i instruments d’estudi a aquest respecte. Ja sigui per les peculiaritats dels immigrants procedents dels països del Magreb i de l’Àfrica subsahariana (treball irregular freqüent, problemes de papers, alta mobilitat geogràfica) o bé per l’actualitat del fenomen, disposem de poques dades objectives que vagin més enllà del reconeixement demogràfic dels fluxos migratoris, de les seves característiques bàsiques i de la seva evolució temporal (Valbonesi, 2005). No sabem res o gairebé res al respecte de quins són els itineraris socials o de quines són les dificultats en l’experiència diària de l’immigrant en les nostres societats. Urgeix abordar el fenomen de la immigració des de la seva complexitat, és a dir, des de les seves connexions amb múltiples esferes de la manifestació de la diversitat, com és la multiculturalitat de les nostres escoles, la gestió d’uns barris cada vegada més heterogenis, la percepció pública i social de l’immigrant o la lluita contra els estereotips i tòpics de base neofeixista. No tots són ghettos. Tampoc cal considerar que només han de canviar els immigrants. La construcció i la gestió de la convivència d’una societat cada vegada més diversa és el repte principal de les societats occidentals i com a tal cal considerar-lo.
Què és la diversitat?
Fernando Barreiro (2008) s’aproxima a l’estudi de la diversitat, tot definint les seves dimensions claus i secundàries. Segons l’autor la diversitat, aquestes dimensions tenen un caràcter d’inevitabilitat. En aquest sentit, les dimensions claus farien referència a la implicació del gènere, les discapacitats, la pertinença a una ètnia i a l’edat. En una dimensió secundària, caldria considerar l’estatus social i econòmic, la situació familiar, l’experiència laboral, l’origen geogràfic, el nivell educatiu inicial (i final), l’ús de la llengua, la religió, la ideologia, la jerarquia i l’estil de treball i de comunicació. Les interseccions resultants de la combinació d’aquestes variables són la base de les anomenades “dimensions de la diversitat”.Com es pot comprovar tot fent una breu anàlisi creuada de diversos fets o fenòmens socials, la gestió de la diversitat comporta simplificacions i reduccionismes absurds. El paper i la significació de la dona en una cultura o en una altra no és ben bé el mateix. De la mateixa manera, la percepció pública d’una ètnia depèn en bona part del grup que percep, és a dir, varia (pel que fa al seu significat) en funció del grup social que emet una valoració sobre un altre grup social diferent per origen o nacionalitat. La victimització, els prejudicis i els estereotips socials estan a l’ordre del dia en aquestes anàlisis gratuïtes. En aquest punt, la consciència i la influència a l’hora d’emetre judicis es donen la mà. Consciència perquè l’anàlisi posa al descobert una “selecció” de fets o significacions que per al subjecte són “reals”. Per exemple: l’existència d’una “major” inseguretat ciutadana “per culpa” d’uns determinats grups d’immigrants provinents d’un país o d’una zona geogràfica. On són les dades que certifiquen aquesta afirmació? O és un fet inexistent però pretesament desitjat per algú o algun grup social? I influència, perquè no importa tant la profunditat de l’anàlisi sinó qui el fa. Cal preguntar-se si l’auto-percepció és quelcom semblant o, per al contrari, diferent a la percepció dels altres i inclús posar sobre la taula el que entenem per immigrant i la nostra pre-adscripció social. Són els autòctons només els que poden opinar sobre el fet migratori? I en base a quines argumentacions? Consciència i influència ens permeten enllaçar amb un concepte clau, com és el de la discriminació, concepte que no té a veure tant amb les intencions de qui discrimina sinó amb els efectes que produeix en la persona discriminada (Barreiro, 2008). Les solucions públiques al respecte han optat per la definició d’una política de transversalitat (“mainstreaming”) lligada a la igualtat. Cal entendre la igualtat des de les vessants moral i legal del terme, però també com un paradigma que ha de vincular-se amb la idea de benefici social i econòmic a llarg termini.
Immigració i economia
No cal dir que la visió negativa de la immigració té en l’àmbit de l’economia un dels àmbits de major manifestació i proliferació de bestieses i prejudicis. Tot trencant el nou paradigma de la “interdependència econòmica” i de la interconnexió “global-local”, les anàlisis socials no van més enllà de descriure l’efecte substitutiu dels treballadors adscrits a unes activitats econòmiques. Sota aquest principi, el desprestigi de determinats sectors econòmics es dóna quan aquests són “conquerits” pels immigrants, tot fent-los – de retruc – responsables de l’evolució seguida pel sector econòmic en qüestió. Però vet aquí que és precisament al revés: la crisi del “petit comerç” o del comerç “de proximitat” té unes causes que van més enllà dels processos migratoris, com ara l’envelliment dels comerciants autòctons, els canvis d’expectatives d’uns comerciants (de segona generació, és a dir, els fills) que no estan disposats a sacrificar hores de temps lliure, la competència de les grans superfícies, etc. L’efecte substitució del comerç autòcton pel comerç regentat per immigrants és, doncs, conseqüència i no tant causa de la seva crisi estructural (Solé, Parella i Cavalcanti, 2007). Inclús podríem dir que l’anàlisi sociològica seriosa ofereix un panorama molt diferent a l’argumentari més “populista”. D’acord amb Zegrí (et al., 2006), els comerços regentats per immigrants contribueixen tot sovint a la revitalització comercial i econòmica de determinades zones o sectors econòmics, sobretot en barris degradats, amb importants dèficits socials i urbanístics (Aramburu, 2002; Solà-Morales, 2007). Un exemple en seria el districte de Ciutat Vella a Barcelona. Un altre discurs, típic, fa referència a l’estereotip que s’origina en fer referència a la capacitació professional prèvia d’una persona en funció del seu origen geogràfic. És un clàssic el cas de l’estereotip de les dones andines amb el sector de l’assistència domèstica. O els dels senegalesos amb les feines de peó agrícola. Estereotips que no fa sinó augmentar els prejudicis al respecte d’aquests i altres grups socials.També cal destacar la pràctica absència d’espais i mecanismes de relació intercultural a les nostres societats. L’apartheid econòmic i associatiu és mutu. Poques associacions de comerciants obren les portes d’una associació a empresaris immigrants. I a l’inversa. Pocs empresaris immigrants coneixen el món de les associacions i molt menys hi troben alguna raó per associar-se i unir esforços. Els temors, la inseguretat, la por a allò desconegut és, sense cap mena de dubte, les causes no explicades d’aquests comportaments i d’aquests fenòmens tant típics de les nostres societats.
Globalització i fluxos migratoris
No descobrirem res de nou si diem que la globalització ha transformat de soca-rel les identitats nacionals institucionalitzades durant el segle XX, amb el procés de consolidació dels Estats-nació a tota Europa. Ara bé, no tothom ho ha sabut entendre ni copsar aquest canvi. No ha estat només un canvi d’identitat. La transformació ha afectat a les mateixes formes culturals, al funcionament de les xarxes socials, a la mateixa direcció dels fluxos migratoris. Els canvis en els mateixos models migratoris han afectat aspectes tant diversos com la mobilitat, el desarrelament social i cultural, etc. Com a producte del canvi sobtat produït per les forces “globals” del mercat econòmic, totes les societats han construït un imaginari propi de la immigració. Ara bé, poques societats han pogut identificar els factors d’atracció i expulsió que defineixen els moviments migratoris i, molt menys, actualitzar la gestió i planificació (si és que alguna vegada ha existit) de les nostres ciutats. En poques paraules, els reptes del nou mil·lenni relacionats amb la immigració obliguen a repensar els termes de la ciutadania, la governabilitat local, la responsabilitat de les administracions receptores i, perquè no dir-ho, de les societats d’origen. Del que sí estem segurs és que la globalització ha diversificat l’origen dels fluxos immigratoris, ha accelerat els ritmes de creixement poblacional i ha feminitzat les bases de les societats occidentals.
Els models de la integració
Hom parla d’integració quan el que es vol és apuntar quin hauria de ser l’objectiu final de les polítiques locals sobre el fet migratori. Però, què vol dir exactament integració? A què ens referim? Podem destacar quatre models d’integració social, de natura molt diversa i que responen a objectius i estratègies polítiques ben diferents. El primer model d’integració és l’anomenat assimilacionista, model que busca l’assimilació per part del grup immigrat de la cultura i les maneres de fer de la societat receptora de la immigració. El segon model seria l’intercultural, en el qual societat receptora i immigrants coexisteixen i es reconeixen mútuament com a parts d’un tot social, al qual pertanyen i respecte del qual comparteixen determinats àmbits i espais d’interrelació social (el treball, determinats espais públics, etc.).El tercer model és el multicultural, també anomenat “melting pot”, en el qual diversos grups socials de diferents cultures, races i religions que es reconeixen i es relacionen, i participen en el desenvolupament una societat multiètnica. El terme, original dels Estats Units d’Amèrica, es fa servir per descriure societats on la immigració provinent de diversos països defineix la base de les seves demografies. L’últim dels models d’integració és el segregacionista, en el qual la societat receptora és el grup majoritari que “regula” en certa manera, en règim d’apartheid, els drets i deures del grup immigrant, generalment minoritari. El model segregacionista tot sovint té a veure amb el poder econòmic diferencial dels diversos grups socials. Un exemple en seria l’apartheid sud-africà del segle XX.
La integració: de què depèn?
En base a aquests models, la integració, podem dir que és un sinònim d’inclusió en tots els models? Crec que no. Quan parlem d’integrar, ens hi referim com un canvi obligat – “a fer” – per part del grup immigrant cap al grup autòcton? O bé la integració ha de comportar un canvi a tots els nivells i obligat per part del conjunt de la societat? La resposta a aquestes preguntes són la base sobre la qual construir una convivència en les (noves) societats diverses. El model de la integració social, quan ens hi referim al terme integració com a sinònim del terme inclusió, es fonamenta en els següents aspectes formals i informals:Des del punt de vista formal:- Polítiques governamentals eficaces i serveis públics de qualitat- Treball en condicions: oferir llocs de treball del mercat ordinari amb possibilitats de promoció i formació a curt i llarg termini. El compromís de la inclusió ha de partir des de la concepció de la voluntat de voler formar part d’una societat i no a ésser-ne només clients o receptors “de forma subsidiària” de subsidis i ajuts socials de caràcter assistencial. La política sobre immigració sueca en seria un exemple.
Des del punt de vista informal:
- Capital social: esdevé quelcom ineludible a fi de millorar la posició social dins la comunitat, amb independència de l’origen geogràfica o condició social.
- Xarxes socials: cal propiciar el naixement i consolidació de xarxes interculturals, de reconeixement i de comunicació real entre grups socials diversos.
- Confiança: tant per part de la societat receptora com per part dels immigrants. Les bases de la nova convivència del segle XXI s’ha de fonamentar en aquest reconeixement “de l’altre”.
Preguntes que cal fer-se
La primera pregunta és obligada. La immigració, cal entendre-la com un problema o com un repte? Ens decantem per la segona resposta, pels aspectes positius de la immigració perquè, ens agradi o no, ens trobem davant d’un escenari canviant, de base mundial, intercultural, que serà la tònica (i no l’excepció) en el futur. Les noves migracions són fruit d’una societat cada cop més interconnectada amb la resta del món. No hi ha cabuda en l’Europa del segle XXI per a societats autàrquiques o tancades sobre si mateixes a l’estil de les dictadures del segle XX. Les societats del futur seran diverses o no seran. Una altra pregunta ens obliga a reflexionar sobre les característiques dels fluxos migratoris. Sabem d’on venen els “nouvinguts”? I per què venen realment? Cal una anàlisi sociològica concloent, que expliqui els veritables motius de la migració dels principals orígens, identifiqui les causes i els fenòmens socials i econòmics vinculats a les migracions, i per últim, que expliqui el/s perquè/s de l’elecció del nostre país com a destí desitjat (o no) dels nous migrants. Arribar a entendre aquesta realitat ens ajudarà a desterrar vells mites, que veuen en els migrants persones pobres, sense recursos ni educació, que treuen la feina als autòctons i que poques vegades entenen i molt menys respecten les bases de la cultura. Els estereotips tot sovint són exageracions malintencionades que dificulten la superació d’aquests mites i arribar a entendre la realitat social. Altrament, els resultats d’aquesta anàlisi hauria de posar en marxa una política decidida al respecte que ajudi al conjunt de la societat a subscriure un nou “contracte cívic”, de base intercultural, amb el denominador comú del respecte i la voluntat expressa de viure en societat, en igualtat de drets i deures. Per últim, a fi de fer efectiva la inclusió social, cal qüestionar-se la manera com rebem a aquests migrants – si es reben d’alguna forma… – i arribar a destriar les seves principals necessitats. Només tenen necessitat de feina per poder subsistir o més aviat la qüestió de la immigració amaga altres dèficits en matèria de gestió de la diversitat que no entenem o que no volem entendre? De la qualitat de la resposta donada a tots aquests interrogants – i a molts altres – en dependrà el futur de la inclusió social de les nostres societats. És impossible negar la realitat. El que sí podem fer és afrontar els reptes que cada dia ens proposa. I assolir-los.
