Un dia de maig de l’any 2006 em disposava, innocent de mi, a parlar amb una agent immobiliària, a fi de poder veure fotos d’un pis amb menys de 20 anys d’edificació, amb 3 habitacions i mínimament habitable, a un preu… raonable. La prepotència de la interlocutora em va agafar per sorpresa… “Per menys de 240.000 € (40 milions de les antigues pessetes) només trobaràs pisos de més de 40 anys”, em va assegurar. “Tu sabràs. Però això cada dia s’apuja i no manquen compradors”. En una altra ocasió, un altre agent immobiliari em va assegurar que des d’un quart pis sense ascensors i amb una petita terrassa orientada a muntanya, tenia assegurada una excel·lent vista al mar, que al final vaig saber que el mar era el que s’entreveia de lluny (amb molta imaginació…) des d’una petita finestra situada sobre la cisterna del vàter del minúscul lavabo del pis… També hi va haver una altra ocasió en la qual un (altre) agent immobiliari em va assegurar davant meu que el pis que m’havia tot just mostrat la setmana passada, ja valia 6.000 euros més, donat que havia passat ja una setmana i no m’havia decidit. Un altre dia, us diré que una altra agent immobiliària em va confessar “off the record” que el pis que m’havia tot just ensenyat, en cas que em decidís a comprar-lo, s’havia d’escripturar per molt menys dels 36 milions de les antigues pessetes que m’havia dit, donat que part d’aquesta compra-venda havia de ser “en black”. "En negre?!?", vaig exclamar… "Sí, bé, en black… és clar…", em va respondre… "Això sempre es fa…". "Però jo no ho vull fer. Ho sento", vaig dir. I vaig marxar. [@more@]
D’altra banda, destacar el cas d’un amic meu, que va pagar per la seva casa (comprada sobre plànol i per la qual va haver d’esperar poc més de dos anys) tot just 18 milions de les antigues pessetes menys que un dels seus veïns, que viu tot just 6 números més endavant i que es va interessar per la promoció només un mes després. Simplement, va “arribar tard”. Coses de l’oferta i la demanda, de l’especulació sense control/s. La realitat d’un sector sense regulació i que comptava amb el beneplàcit de l’afició, com deia aquell…
No cal dir que aquests/es 4 agents immobiliaris/àries estan a l’atur. Les empreses per a les quals treballaven ja han tancat. Els pisos que m’oferien continuen sense vendre’s. I el veí del meu amic, hipotecat fins a les celles…
Jo, humilment, al final, després d’uns mesos d’estrés continuat i de contínues discussions verbals amb especuladors/es sense escrúpols, em vaig decidir per acceptar l’oferta d’una vella coneguda de la infància, que em va oferir un pis de menys de 40 milions de les antigues pessetes, amb menys de 20 anys d’antiguitat i en bones condicions, pel qual vaig poder negociar (inclús…!!!!) el preu (en base al seu valor real…). I en el procés de compra-venda, tot van ser facilitats. I transparència. I empatia. Just allò que a les altres persones li faltava, i que, de fet, s’ensenya molt a les universitats, a tots els màsters, MBA i Executive Degrees. Però que, malauradament, ningú posa mai en pràctica: “l’enfocament al client”. Màrqueting 2.0. No ho sé. Simplement, tenir clar allò de que en l’economia la millor solució que es pot donar a la llarga és que tots surtin guanyant. "Win-win", que diuen els anglosaxos. Jo em conformo amb la següent màxima: ser coherents i actuar amb dignitat, sense enganyar.
Però tornem a la història… Durant tots aquests anys de creixement exacerbat, milers de persones van trobar feina i es van enriquir, jugant amb els estalvis, els plans de futur i els somnis d’independència de la joventut d’aquest país. Si en algun moment de la història d’aquest país, vam poder resoldre allò de la “casa i l’hortet”, va ser en aquests anys, que, en canvi, es van interpretar com els de la gran bacanal i de com matar la gallina dels ous d’or en temps rècord. I ara tots a plorar. Està clar que el nostre país és un país de contrastos, de màxims i de mínims. De no saber viure en equilibri, de no encertar ni endevinar l’anàlisi a llarg termini, ni d’entendre la "missió" i els objectius finals de tot plegat. No calen màsters ni experts en projeccions econòmiques per veure que "la gran bacanal" ja s’ha acabat i que els reptes de futur parlen de racionalitat, de prevenció, d’innovació i de formació continuada. Just el que els agents socials, polítics i econòmics d’aquest país no han sabut transmetre o inculcar. I allò que els ciutadans no hem sabut entendre ni practicar. Tothom es va voler apuntar a jugar el pòquer sense saber les regles del joc. I així ens ha anat.
Ara tot són lamentacions i no manquen els que ja ho avisaven. “Es veia venir”, “jo ja ho deia” i expressions similars és l’únic que saben dir els que fa pocs mesos canviaven de cotxe cada any i feien negocis amb un crèdit irreal, fomentat per la dèria del consumisme absurd i el vell costum de voler imitar el nivell de consum del grup de referència ("ref group"). Sigui com sigui, ara me’n recordo de les ensenyances de la meva àvia i de persones de la seva generació, filles d’una època de guerres, que em recordaven la necessitat de no menysprear cap ingrés, per insignificant que fos, i que portés les sabates ben cordades, no fora cas que algú me les tragués de sobte. Ja se sap, la veritable expertesa neix del saber de la vida. I de la virtut que dóna l’experiència. I no de les (falses) expectatives de gent sense escrúpols, els errors dels quals a la fi paguem tots.
