La seva veu ha il·luminat els matins d’aquest país durant molts anys. I crec que el seu esperit de servei és el que hauria de prevaldre, no només al món periodístic, sinó a tots els sectors de la vida cultural, política i econòmica. Només així serem capaços de construir una societat més plural, més lliure i més democràtica.
Però deixem que sigui ell qui ens ho expliqui (extracte d’un article publicat a www.elperiodico.com): "Al final m’han enxampat. Es veia venir. Ja feia anys que m’havia colat en una festa, i tard o d’hora havien d’adonar-se que no tenia el passi VIP imprescindible. Però no em queixo, ha estat bonic mentre ha durat. I instructiu. He conegut un munt de gent.
Surfistes que no cauen mai perquè sempre saben cavalcar l’onada bona. Venedors de motos de gran cilindrada. Polítics que saben perdre i saben guanyar, i sempre amb la mateixa elegància, com Xavier Trias. Enormes grups de ciutadans que ja saben que, com que no poden esperar sempre bones notícies, almenys reclamen actituds constructives, al costat de masses rabioses que ho insulten tot i tothom, amagades darrere l’anonimat d’internet. Dones amb coratge, com Montserrat Tura. Homes de confiança. D’aquests n’hi ha a cabassos. Homes que generen confiança. D’aquests n’hi ha pocs, i són molt apreciats, com Antoni Castells. Grans transformistes: de deontòlegs professionals a comissaris polítics en un obrir i tancar la porta d’un despatx. Pilotes. Patriotes de veritat, com Joan Granados. Éssers humans d’una peça, com Lluís Llach.
I he après algunes coses. Que el tipus viu més semblant a Groucho Marx que conec es diu Quim Monzó: quan apareix per la redacció, ja pots plegar. Que és possible trobar l’audiència sense perjudicar la convivència. Que la llibertat d’expressió és una parcel.la que s’ha de vigilar les 24 hores, perquè si et descuides, ja te l’han fet més petita. Que la cultura parla en veu baixa. Que el cel existeix a la terra i es diu la Torre del Remei. Que la independència als mitjans pú- blics és possible si tothom la vol. Que encara hi ha joves periodistes que s’enamoren per sempre de l’ofici. Que com més dónes, més reps. Que a la ràdio es treballa en equip.
Que hi ha un país que espera que tothom que té una responsabilitat faci bé la tasca encomanada. Que no és recomanable escriure un article quan s’està emocionalment desbordat. I que, com va dir Pompeu Fabra, no podem abandonar mai la tasca ni l’esperança."
