Però deixem que sigui ell qui ens ho expliqui (extracte d’un article publicat a www.elperiodico.com): "Al final m’han enxampat. Es veia venir. Ja feia anys que m’havia colat en una festa, i tard o d’hora havien d’adonar-se que no tenia el passi VIP imprescindible. Però no em queixo, ha estat bonic mentre ha durat. I instructiu. He conegut un munt de gent.
Surfistes que no cauen mai perquè sempre saben cavalcar l’onada bona. Venedors de motos de gran cilindrada. Polítics que saben perdre i saben guanyar, i sempre amb la mateixa elegància, com Xavier Trias. Enormes grups de ciutadans que ja saben que, com que no poden esperar sempre bones notícies, almenys reclamen actituds constructives, al costat de masses rabioses que ho insulten tot i tothom, amagades darrere l’anonimat d’internet. Dones amb coratge, com Montserrat Tura. Homes de confiança. D’aquests n’hi ha a cabassos. Homes que generen confiança. D’aquests n’hi ha pocs, i són molt apreciats, com Antoni Castells. Grans transformistes: de deontòlegs professionals a comissaris polítics en un obrir i tancar la porta d’un despatx. Pilotes. Patriotes de veritat, com Joan Granados. Éssers humans d’una peça, com Lluís Llach.
I he après algunes coses. Que el tipus viu més semblant a Groucho Marx que conec es diu Quim Monzó: quan apareix per la redacció, ja pots plegar. Que és possible trobar l’audiència sense perjudicar la convivència. Que la llibertat d’expressió és una parcel.la que s’ha de vigilar les 24 hores, perquè si et descuides, ja te l’han fet més petita. Que la cultura parla en veu baixa. Que el cel existeix a la terra i es diu la Torre del Remei. Que la independència als mitjans pú- blics és possible si tothom la vol. Que encara hi ha joves periodistes que s’enamoren per sempre de l’ofici. Que com més dónes, més reps. Que a la ràdio es treballa en equip.
Que hi ha un país que espera que tothom que té una responsabilitat faci bé la tasca encomanada. Que no és recomanable escriure un article quan s’està emocionalment desbordat. I que, com va dir Pompeu Fabra, no podem abandonar mai la tasca ni l’esperança."

Tweet

D’altra banda, destacar el cas d’un amic meu, que va pagar per la seva casa (comprada sobre plànol i per la qual va haver d’esperar poc més de dos anys) tot just 18 milions de les antigues pessetes menys que un dels seus veïns, que viu tot just 6 números més endavant i que es va interessar per la promoció només un mes després. Simplement, va “arribar tard”. Coses de l’oferta i la demanda, de l’especulació sense control/s. La realitat d’un sector sense regulació i que comptava amb el beneplàcit de l’afició, com deia aquell…

No cal dir que aquests/es 4 agents immobiliaris/àries estan a l’atur. Les empreses per a les quals treballaven ja han tancat. Els pisos que m’oferien continuen sense vendre’s. I el veí del meu amic, hipotecat fins a les celles…

Jo, humilment, al final, després d’uns mesos d’estrés continuat i de contínues discussions verbals amb especuladors/es sense escrúpols, em vaig decidir per acceptar l’oferta d’una vella coneguda de la infància, que em va oferir un pis de menys de 40 milions de les antigues pessetes, amb menys de 20 anys d’antiguitat i en bones condicions, pel qual vaig poder negociar (inclús…!!!!) el preu (en base al seu valor real…). I en el procés de compra-venda, tot van ser facilitats. I transparència. I empatia. Just allò que a les altres persones li faltava, i que, de fet, s’ensenya molt a les universitats, a tots els màsters, MBA i Executive Degrees. Però que, malauradament, ningú posa mai en pràctica: “l’enfocament al client”. Màrqueting 2.0. No ho sé. Simplement, tenir clar allò de que en l’economia la millor solució que es pot donar a la llarga és que tots surtin guanyant. "Win-win", que diuen els anglosaxos. Jo em conformo amb la següent màxima: ser coherents i actuar amb dignitat, sense enganyar.

Però tornem a la història… Durant tots aquests anys de creixement exacerbat, milers de persones van trobar feina i es van enriquir, jugant amb els estalvis, els plans de futur i els somnis d’independència de la joventut d’aquest país. Si en algun moment de la història d’aquest país, vam poder resoldre allò de la “casa i l’hortet”, va ser en aquests anys, que, en canvi, es van interpretar com els de la gran bacanal i de com matar la gallina dels ous d’or en temps rècord. I ara tots a plorar. Està clar que el nostre país és un país de contrastos, de màxims i de mínims. De no saber viure en equilibri, de no encertar ni endevinar l’anàlisi a llarg termini, ni d’entendre la "missió" i els objectius finals de tot plegat. No calen màsters ni experts en projeccions econòmiques per veure que "la gran bacanal" ja s’ha acabat i que els reptes de futur parlen de racionalitat, de prevenció, d’innovació i de formació continuada. Just el que els agents socials, polítics i econòmics d’aquest país no han sabut transmetre o inculcar. I allò que els ciutadans no hem sabut entendre ni practicar. Tothom es va voler apuntar a jugar el pòquer sense saber les regles del joc. I així ens ha anat.

Ara tot són lamentacions i no manquen els que ja ho avisaven. “Es veia venir”, “jo ja ho deia” i expressions similars és l’únic que saben dir els que fa pocs mesos canviaven de cotxe cada any i feien negocis amb un crèdit irreal, fomentat per la dèria del consumisme absurd i el vell costum de voler imitar el nivell de consum del grup de referència ("ref group"). Sigui com sigui, ara me’n recordo de les ensenyances de la meva àvia i de persones de la seva generació, filles d’una època de guerres, que em recordaven la necessitat de no menysprear cap ingrés, per insignificant que fos, i que portés les sabates ben cordades, no fora cas que algú me les tragués de sobte. Ja se sap, la veritable expertesa neix del saber de la vida. I de la virtut que dóna l’experiència. I no de les (falses) expectatives de gent sense escrúpols, els errors dels quals a la fi paguem tots. 

Tweet

1. Saber escriure en un teclat d’ordinador.

2. Parlar en públic.

3. Escriure amb total claredat que altres persones desitgin llegir allò que escrius.

4. Administrar projectes.

5. Conèixer els fets o lliçons més importants de la història del teu país.

6. Conèixer els elements en comú de les religions del món.

7. Evolució.

8. Lògica formal. Modus ponens, tolens, reducció a l’absurd… Filosofia de tercer de BUP, vaja.

9. Dominar 15.000 paraules més comuns del teu idioma.

10. Conèixer una o vàries (millors) llengües mundials: anglès, francès, xinès… I l’espanyol? També serveix?

11. Com administrar grans canvis amb gràcia.

12. Com portar un petit negoci.

13. Química bàsica.

14. Àlgebra, no aritmètica…

15. Les més importants lliçons d’almenys 10 cultures i la seva història.

16. Una mica de geometria i de càlcul. No ve malament.

17. Lectura ràpida amb comprensió. Serveix lectura en diagonal.

18. Com vendre…

19. Escull una de les següents "habilitats": pintar, escriure un poema, composar una cançó o fer malabarismes (jo esculliria, si pogués, les quatre, és clar…).

20. Conèixer i comprendre les biografies de 500 figures històriques importants i de 200 figures fictícies o mitològiques.

Sempre he considerat que el millor indicador de la ignorància i de la intel·ligència humana és precisament conèixe’s a un mateix.

Heu fet la prova?

I una última pregunta: afegiríeu alguna habilitat més en aquesta mini-llista?

Tweet

Parlar d’immigració avui està a l’ordre del dia. En els bars, en els diaris, en les tertúlies televisives, tothom en fa una anàlisi concloent, de científic social, com si el fenomen fos tan senzill i tan fàcil de descriure i explicar. No falta qui en la descripció del context social i econòmic, es veu amb cor de fer projeccions d’un “futur millor” sense immigració i d’un retorn de la societat a un statu quo previ, exempt de problemes, sense atur, sense inseguretat ciutadana i “sense immigrants”.  L’atorgament de la culpa a l’immigrant, els prejudicis i la vinculació de tots els problemes socials a la immigració amb l’ús d’un llenguatge populista de caire neofeixista són una constant en aquesta visió altament negativa i poc constructiva al respecte de la immigració i de les societats diverses.Ara bé, com sabem els que ens dediquem a la gestió de la cosa pública, l’anàlisi no es tant lineal ni tan senzilla. Manquen procediments comuns, anàlisis de rigor i instruments d’estudi a aquest respecte. Ja sigui per les peculiaritats dels immigrants procedents dels països del Magreb i de l’Àfrica subsahariana (treball irregular freqüent, problemes de papers, alta mobilitat geogràfica) o bé per l’actualitat del fenomen, disposem de poques dades objectives que vagin més enllà del reconeixement demogràfic dels fluxos migratoris, de les seves característiques bàsiques i de la seva evolució temporal (Valbonesi, 2005). No sabem res o gairebé res al respecte de quins són els itineraris socials o de quines són les dificultats en l’experiència diària de l’immigrant en les nostres societats. Urgeix abordar el fenomen de la immigració des de la seva complexitat, és a dir, des de les seves connexions amb múltiples esferes de la manifestació de la diversitat, com és la multiculturalitat de les nostres escoles, la gestió d’uns barris cada vegada més heterogenis, la percepció pública i social de l’immigrant o la lluita contra els estereotips i tòpics de base neofeixista. No tots són ghettos. Tampoc cal considerar que només han de canviar els immigrants. La construcció i la gestió de la convivència d’una societat cada vegada més diversa és el repte principal de les societats occidentals i com a tal cal considerar-lo.   

Què és la diversitat?

Fernando Barreiro (2008) s’aproxima a l’estudi de la diversitat, tot definint les seves dimensions claus i secundàries. Segons l’autor la diversitat, aquestes dimensions tenen un caràcter d’inevitabilitat. En aquest sentit, les dimensions claus farien referència a la implicació del gènere, les discapacitats, la pertinença a una ètnia i a l’edat. En una dimensió secundària, caldria considerar l’estatus social i econòmic, la situació familiar, l’experiència laboral, l’origen geogràfic, el nivell educatiu inicial (i final), l’ús de la llengua, la religió, la ideologia, la jerarquia i l’estil de treball i de comunicació. Les interseccions resultants de la combinació d’aquestes variables són la base de les anomenades “dimensions de la diversitat”.Com es pot comprovar tot fent una breu anàlisi creuada de diversos fets o fenòmens socials, la gestió de la diversitat comporta simplificacions i reduccionismes  absurds. El paper i la significació de la dona en una cultura o en una altra no és ben bé el mateix. De la mateixa manera, la percepció pública d’una ètnia depèn en bona part del grup que percep, és a dir, varia (pel que fa al seu significat) en funció del grup social que emet una valoració sobre un altre grup social diferent per origen o nacionalitat. La victimització, els prejudicis i els estereotips socials estan a l’ordre del dia en aquestes anàlisis gratuïtes.  En aquest punt, la consciència i la influència a l’hora d’emetre judicis es donen la mà. Consciència perquè l’anàlisi posa al descobert una “selecció” de fets o significacions que per al subjecte són “reals”. Per exemple: l’existència d’una “major” inseguretat ciutadana “per culpa” d’uns determinats grups d’immigrants provinents d’un país o d’una zona geogràfica. On són les dades que certifiquen aquesta afirmació? O és un fet inexistent però pretesament desitjat per algú o algun grup social? I influència, perquè no importa tant la profunditat de l’anàlisi sinó qui el fa. Cal preguntar-se si l’auto-percepció és quelcom semblant o, per al contrari, diferent a la percepció dels altres i inclús posar sobre la taula el que entenem per immigrant i la nostra pre-adscripció social. Són els autòctons només els que poden opinar sobre el fet migratori? I en base a quines argumentacions? Consciència i influència ens permeten enllaçar amb un concepte clau, com és el de la discriminació, concepte que no té a veure tant amb les intencions de qui discrimina sinó amb els efectes que produeix en la persona discriminada (Barreiro, 2008). Les solucions públiques al respecte han optat per la definició d’una política de transversalitat (“mainstreaming”) lligada a la igualtat. Cal entendre la igualtat des de les vessants moral i legal del terme, però també com un paradigma que ha de vincular-se amb la idea de benefici social i econòmic a llarg termini.

Immigració i economia

No cal dir que la visió negativa de la immigració té en l’àmbit de l’economia un dels àmbits de major manifestació i proliferació de bestieses i prejudicis. Tot trencant el nou paradigma de la “interdependència econòmica” i de la interconnexió “global-local”, les anàlisis socials no van més enllà de descriure l’efecte substitutiu dels treballadors adscrits a unes activitats econòmiques. Sota aquest principi, el desprestigi de determinats sectors econòmics es dóna quan aquests són “conquerits” pels immigrants, tot fent-los – de retruc – responsables de l’evolució seguida pel sector econòmic en qüestió. Però vet aquí que és precisament al revés: la crisi del “petit comerç” o del comerç “de proximitat” té unes causes que van més enllà dels processos migratoris, com ara l’envelliment dels comerciants autòctons, els canvis d’expectatives d’uns comerciants (de segona generació, és a dir, els fills) que no estan disposats a sacrificar hores de temps lliure, la competència de les grans superfícies, etc. L’efecte substitució del comerç autòcton pel comerç regentat per immigrants és, doncs, conseqüència i no tant causa de la seva crisi estructural (Solé, Parella i Cavalcanti, 2007). Inclús podríem dir que l’anàlisi sociològica seriosa ofereix un panorama molt diferent a l’argumentari més “populista”. D’acord amb Zegrí (et al., 2006), els comerços regentats per immigrants contribueixen tot sovint a la revitalització comercial i econòmica de determinades zones o sectors econòmics, sobretot en barris degradats, amb importants dèficits socials i urbanístics (Aramburu, 2002; Solà-Morales, 2007). Un exemple en seria el districte de Ciutat Vella a Barcelona. Un altre discurs, típic, fa referència a l’estereotip que s’origina en fer referència a la capacitació professional prèvia d’una persona en funció del seu origen geogràfic. És un clàssic el cas de l’estereotip de les dones andines amb el sector de l’assistència domèstica. O els dels senegalesos amb les feines de peó agrícola. Estereotips que no fa sinó augmentar els prejudicis al respecte d’aquests i altres grups socials.També cal destacar la pràctica absència d’espais i mecanismes de relació intercultural a les nostres societats. L’apartheid econòmic i associatiu és mutu. Poques associacions de comerciants obren les portes d’una associació a empresaris immigrants. I a l’inversa. Pocs empresaris immigrants coneixen el món de les associacions i molt menys hi troben alguna raó per associar-se i unir esforços. Els temors, la inseguretat, la por a allò desconegut és, sense cap mena de dubte, les causes no explicades d’aquests comportaments i d’aquests fenòmens tant típics de les nostres societats. 

Globalització i fluxos migratoris

No descobrirem res de nou si diem que la globalització ha transformat de soca-rel les identitats nacionals institucionalitzades durant el segle XX, amb el procés de consolidació dels Estats-nació a tota Europa. Ara bé, no tothom ho ha sabut entendre ni copsar aquest canvi. No ha estat només un canvi d’identitat. La transformació ha afectat a les mateixes formes culturals, al funcionament de les xarxes socials, a la mateixa direcció dels fluxos migratoris. Els canvis en els mateixos models migratoris han afectat aspectes tant diversos com la mobilitat, el desarrelament social i cultural, etc. Com a producte del canvi sobtat produït per les forces “globals” del mercat econòmic, totes les societats han construït un imaginari propi de la immigració. Ara bé, poques societats han pogut identificar els factors d’atracció i expulsió que defineixen els moviments migratoris i, molt menys, actualitzar la gestió i planificació (si és que alguna vegada ha existit) de les nostres ciutats. En poques paraules, els reptes del nou mil·lenni relacionats amb la immigració obliguen a repensar els termes de la ciutadania, la governabilitat local, la responsabilitat de les administracions receptores i, perquè no dir-ho, de les societats d’origen. Del que sí estem segurs és que la globalització ha diversificat l’origen dels fluxos immigratoris, ha accelerat els ritmes de creixement poblacional i ha feminitzat les bases de les societats occidentals.

Els models de la integració

Hom parla d’integració quan el que es vol és apuntar quin hauria de ser l’objectiu final de les polítiques locals sobre el fet migratori. Però, què vol dir exactament integració? A què ens referim? Podem destacar quatre models d’integració social, de natura molt diversa i que responen a objectius i estratègies polítiques ben diferents. El primer model d’integració és l’anomenat assimilacionista, model que busca l’assimilació per part del grup immigrat de la cultura i les maneres de fer de la societat receptora de la immigració. El segon model seria l’intercultural, en el qual societat receptora i immigrants coexisteixen i es reconeixen mútuament com a parts d’un tot social, al qual pertanyen i respecte del qual comparteixen determinats àmbits i espais d’interrelació social (el treball, determinats espais públics, etc.).El tercer model és el multicultural, també anomenat “melting pot”, en el qual diversos grups socials de diferents cultures, races i religions que es reconeixen i es relacionen, i participen en el desenvolupament una societat multiètnica. El terme, original dels Estats Units d’Amèrica, es fa servir per descriure societats on la immigració provinent de diversos països defineix la base de les seves demografies.  L’últim dels models d’integració és el segregacionista, en el qual la societat receptora és el grup majoritari que “regula” en certa manera, en règim d’apartheid, els drets i deures del grup immigrant, generalment minoritari. El model segregacionista tot sovint té a veure amb el poder econòmic diferencial dels diversos grups socials. Un exemple en seria l’apartheid sud-africà del segle XX.

La integració: de què depèn?

En base a aquests models, la integració, podem dir que és un sinònim d’inclusió en tots els models? Crec que no. Quan parlem d’integrar, ens hi referim com un canvi obligat – “a fer” – per part del grup immigrant cap al grup autòcton? O bé la integració ha de comportar un canvi a tots els nivells i obligat per part del conjunt de la societat? La resposta a aquestes preguntes són la base sobre la qual construir una convivència en les (noves) societats diverses. El model de la integració social, quan ens hi referim al terme integració com a sinònim del terme inclusió, es fonamenta en els següents aspectes formals i informals:Des del punt de vista formal:-          Polítiques governamentals eficaces i serveis públics de qualitat-          Treball en condicions: oferir llocs de treball del mercat ordinari amb possibilitats de promoció i formació a curt i llarg termini. El compromís de la inclusió ha de partir des de la concepció de la voluntat de voler formar part d’una societat i no a ésser-ne només clients o receptors “de forma subsidiària” de subsidis i ajuts socials de caràcter assistencial. La política sobre immigració sueca en seria un exemple.

Des del punt de vista informal:

-          Capital social: esdevé quelcom ineludible a fi de millorar la posició social dins la comunitat, amb independència de l’origen geogràfica o condició social.

-          Xarxes socials: cal propiciar el naixement i consolidació de xarxes interculturals, de reconeixement i de comunicació real entre grups socials diversos.

-          Confiança: tant per part de la societat receptora com per part dels immigrants. Les bases de la nova convivència del segle XXI s’ha de fonamentar en aquest reconeixement “de l’altre”.

Preguntes que cal fer-se

La primera pregunta és obligada. La immigració, cal entendre-la com un problema o com un repte? Ens decantem per la segona resposta, pels aspectes positius de la immigració perquè, ens agradi o no, ens trobem davant d’un escenari canviant, de base mundial, intercultural, que serà la tònica (i no l’excepció) en el futur. Les noves migracions són fruit d’una societat cada cop més interconnectada amb la resta del món. No hi ha cabuda en l’Europa del segle XXI per a societats autàrquiques o tancades sobre si mateixes a l’estil de les dictadures del segle XX. Les societats del futur seran diverses o no seran. Una altra pregunta ens obliga a reflexionar sobre les característiques dels fluxos migratoris. Sabem d’on venen els “nouvinguts”? I per què venen realment? Cal una anàlisi sociològica concloent, que expliqui els veritables motius de la migració dels principals orígens, identifiqui les causes i els fenòmens socials i econòmics vinculats a les migracions, i per últim, que expliqui el/s perquè/s de l’elecció del nostre país com a destí desitjat (o no) dels nous migrants. Arribar a entendre aquesta realitat ens ajudarà a desterrar vells mites, que veuen en els migrants persones pobres, sense recursos ni educació, que treuen la feina als autòctons i que poques vegades entenen i molt menys respecten les bases de la cultura. Els estereotips tot sovint són exageracions malintencionades que dificulten la superació d’aquests mites i arribar a entendre la realitat social. Altrament, els resultats d’aquesta anàlisi hauria de posar en marxa una política decidida al respecte que ajudi al conjunt de la societat a subscriure un nou “contracte cívic”, de base intercultural, amb el denominador comú del respecte i la voluntat expressa de viure en societat, en igualtat de drets i deures. Per últim, a fi de fer efectiva la inclusió social, cal qüestionar-se la manera com rebem a aquests migrants – si es reben d’alguna forma… – i arribar a destriar les seves principals necessitats. Només tenen necessitat de feina per poder subsistir o més aviat la qüestió de la immigració amaga altres dèficits en matèria de gestió de la diversitat que no entenem o que no volem entendre? De la qualitat de la resposta donada a tots aquests interrogants – i a molts altres – en dependrà el futur de la inclusió social de les nostres societats. És impossible negar la realitat. El que sí podem fer és afrontar els reptes que cada dia ens proposa. I assolir-los.

Tweet

Ara bé, on constatem la més fonamental de les diferències és en la seva consideració prèvia. En aquest sentit, hi ha qui considera que la immigració és un repte social. D’altres, en canvi, prefereixen aproximar-se al seu estudi tot considerant-la una problemàtica de primer ordre. La diferència és clara, fins i tot m’arriscaria a dir que de caràcter dicotòmica. Plantejar un projecte a qualsevol nivell acceptant la premissa de la immigració com un repte social, ha de deixar a les clares que el que es pretén aportar solucions integradores, novedoses, i amb l’objectiu últim de la cohesió social sempre present. Tanmateix, prendre mesures – des de qualsevol nivell – tot aproximant-nos al fenomen immigratori des d’una òptica de problemàtica, implica l’acceptació de prejudicis i de pràctiques tot sovint enfrontades i allunyades de la cohesió social. Els límits de la llei d’estrangeria, la tergiversació de la percepció pública, l’estereotipació o “etiquetatge” popular (reduccionista i banal) de la figura de l’immigrant, l’auge del racisme, amb episodis de conflicte social, per qüestions de caire religiós o cultural, són alguns dels exemples més pràctics amb els quals ens hi trobem cada dia. [@more@]

Les noves immigracions 

Un dels trets novedosos dels moviments migratoris actuals és la seva “transnacionalitat”. Els moviments migratoris ja no són bidireccionals, és a dir, des d’un punt d’origen fins a un altre de destinació, sinó que es caracteritzen per anar en totes direccions, en un espai mundial (Solé, 2007). D’aquí que s’escaigui parlar de “noves immigracions” més que d’una única i nova immigració. La diversitat n’és el denominador comú. Habitualment s’ha fet servir molt el concepte d’estrangeria – terme de base jurídica i administrativa – en abordar la immigració. El terme és insuficient, sobretot quan volem referir-nos a la immigració com un fenomen social “total”. Tampoc volem deixar escapar l’oportunitat per parlar de la diversitat de les immigracions. En les actuacions locals, habitualment s’aborda el tema de la immigració, acceptant com a únic públic objectiu la població immigrada d’origen extracomunitari. No voldríem deixar de banda aquelles altres immigracions, com ara els jubilats de diverses nacionalitats que viuen de renda al nostre municipi, o bé els estrangers procedents d’altres països (ja siguin o no europeus) que han escollit el nostre municipi (o de les rodalies) per residir-hi, tot sovint per causes lligades al treball. És el cas d’autònoms estrangers que regenten bars, restaurants i altres iniciatives empresarials, que viuen al nostre municipi o a la resta de la comarca o del país. Ara bé, s’entén que per qüestions de quantitat i de contrast cultural, les actuacions – fins ara – s’hagin focalitzat per atendre de forma diferenciada a aquell col·lectius d’immigrants procedents de països no comunitaris i generalment empobrits. Les causes són fàcils d’entendre: l’actual llei d’estrangeria en relació a aspectes com ara l’accés a les prestacions sanitàries, l’habitatge, el món de la feina, o d’altres serveis (educació, etc.) pràcticament no diu res, fet que origina una situació d’inferioritat, que denega l’exercici de drets humans bàsics a persones nouvingudes al nostre municipi o país. Ara bé, no cal oblidar que la diversitat d’orígens, situacions personals i necessitats, no hauria de ser l’excusa per deixar d’atendre al fenomen sota plans – de convivència, d’acollida, etc. – de caire global, adreçats a tota la ciutadania immigrada, ja sigui provinent d’un país no europeu o d’una persona de la Regió Metropolitana de Barcelona. 

Un altre dels trets que caldria destacar a l’hora d’aproximar-nos a l’anàlisi dels nous fenòmens immigratoris és la feminització i el nivell d’estudis inicial amb el qual aquests immigrants arriben a la nostra societat (Reyneri, E., citat a Solé, 2007). És un mite considerar que la gran majoria d’aquests nous ciutadans tenen un nivell d’estudis inicial baix. De fet, la crida a la immigració difícilment pot donar-se en casos d’extrema pobresa, és a dir, de misèria absoluta. Fins i tot, si analitzéssim els casos d’immigrants subsaharians, que arrisquen la vida per arribar a Europa, tot entrant a les Illes Canàries, ens adonaríem del seu nivell econòmic i estatus social i de com es donen les relacions amb les màfies que s’enriqueixen a costa de la vida d’aquestes persones. La lentitud i excessiva burocratització dels processos de convalidacions d’estudis, el nul reconeixement dels nivells formatius superats en origen (sobretot quan aquests s’han realitzat fora dels límits de la UE) és una de les barreres amb les quals massa sovint es troben multitud d’immigrants en arribar a Catalunya, i amb la qual han de conviure, tot sovint no de forma temporal, sinó definitiva. No és casual que molts d’ells acabin creant i regentant negocis, en consonància amb la seva especialització laboral, a fi i efecte de poder gaudir d’una autonomia laboral que els permeti posar en pràctica la pròpia capacitació formativa i professional. Aquesta és la raó explicativa, per exemple, de moltes iniciatives comercials d’immigrants asiàtics, per als quals la regència de botigues al detall de productes bàsics o específics és una pràctica molt pròpia i arrelada a la cultura empresarial d’aquests col·lectius.   

Altrament, el concepte d’immigrant com a mà d’obra poc qualificada es desmunta en analitzar els fluxos immigratoris com un tot uniforme i no diversificat. En aquest sentit, es posa de manifest a tot arreu que la immigració actua com “actor” clau de l’economia, en tant en quant facilitat la importació de capital humà, en termes d’habilitats, nous coneixements i relacionals. Des d’una òptica sociològica és fàcil copsar en el nostre dia com aquests elements faciliten un capital social basat en xarxes transnacionals de relació, que són la base de moltes iniciatives empresarials i socials: locutoris, negocis basats en l’etnicisme, serveis a domicili, restaurants, associacionismes, institucions culturals, etc.

Reptes i nous plantejaments 

Dèiem línies amunt que un dels reptes a l’hora de gestionar les noves immigracions és arribar a copsar actuacions de caire global que fomentin el coneixement i reconeixement ràpid i positiu de l’entorn. És imprescindible a tots els nivells. Convé que a nivell urbanístic, per exemple, les diferències socials en l’ocupació de determinats espais o àrees urbanes, no siguin ostensibles. Ens hi juguem la pròpia segregació de l’espai públic. No preveure aquesta possible realitat plantejaria a la llarga, per la pròpia inèrcia del mercat immobiliari, a processos típics d’“invasió-successió”, el sorgiment de “ghettos”, és a dir, a barris poc cohesionats, on les diferències d’origen siguin ostensibles. Sempre ens quedarà el recurs a la Llei de Barris – Malgrat n’és un exemple, amb la intervenció al barri del Castell – però aquest recurs, tot i ser molt vàlid i de base integral, no deixa de ser una intervenció quirúrgica a una realitat social i urbana que en algun moment de la història “s’ha escapat de les mans” de la gestió de les prioritats i de les polítiques públiques. 

En aquest sentit, en el cas de Malgrat, la posada en pràctica del nou Pla d’Ordenació Urbana Municipal ha de tenir en compte la realitat social i demogràfica actual del municipi. Deixar aquestes tendències, naturals, en mans de la llei de l’oferta i de la demanda, és a dir, en mans del mercat, comportaria la gènesi de problemàtiques de difícil resolució. En aquest sentit, pren especial rellevància, per exemple, la complexa gestió de la diversitat en relació als usos dels espais públics. La recerca del “centre” com a espai de relació de nombrosos col·lectius obliga a la formulació de polítiques integradores, basades en els barris. Cal preveure i articular, en la mesura del possible, d’acord amb les associacions cíviques del municipi, l’obertura d’espais de relació, que no sigui el carrer i les places, les quals ja disposen de per se d’un potencial enorme. L’obertura dels nous de l’antiga Església de la Immaculada n’és un exemple vàlid.  

En relació a l’àmbit comercial, l’aplicació i compliment de les ordenances i normes municipals, esdevé un altre dels reptes lligats a la gestió de la immigració. La igualtat en el tracte exigeix el reconeixement per part dels comerciants i botiguers de l’administració pública local com a ens regulador que ha de vetllar per l’aplicació de la llei. És el cas d’establiments comercials regentats per persones immigrades (o no) que busquen en horaris intempestius el rendiment econòmic no assolit durant els horaris comercials habituals, tot violant la llei d’horaris comercials.  

Un altre dels reptes el trobem en l’àmbit laboral. La irregularitat de determinats fluxos immigratoris comporta processos de cercle viciós en els quals l’immigrant no pot veure regularitzada la seva situació sense tenir un contracte de treball. Les limitacions legals són evidents, el que suposa disfuncions que posen en perill la cohesió social del municipi i el risc d’exclusió social per a moltes persones, amb una situació econòmica compromesa o poc solvent. Altrament, ens trobem amb el desconeixement i a la “suboptimització” (en termes de Pareto) de moltes experiències curriculars, que podrien ser la base de la internacionalització de moltes empreses. Ens referim a immigrants que disposen d’una experiència i formació específiques, moltes vegades lligades a sectors amb oportunitats clares de negoci a l’estranger, i amb un coneixement més que acceptable de diversos idiomes. Reconèixer a aquestes persones permetria activar no ben poques oportunitats d’internacionalització per a moltes empreses instal·lades a la nostra població o al país. La literatura sobre el tema pràcticament no existeix, i les actuacions locals en aquest sentit pràcticament es desconeixen. La promoció de l’ocupació autònoma, en un altre ordre de coses, tampoc és una de les preocupacions principals de les polítiques locals en matèria d’ocupació i empresa, fet que sens dubte implica haver d’atendre i oferir una resposta subsidiària a més persones de les que teòricament s’hauria d’atendre o bé tutelar (a través de les tradicionals polítiques passives d’ocupació). Tampoc volem deixar de banda el desconeixement i poca atenció per part de l’administració local de les pràctiques empresarials d’estrangers que han escollit el nostre municipi o país com a base de les seves operacions d’empresa i que han reeixit, i que podria ser la solució per a moltes persones immigrades aturades de la mateixa nacionalitat. Per últim, cal una atenció específica i una promoció de noves oportunitats de treball en relació als commuters, és a dir, a aquell conjunt de persones que residint al nostre municipi, treballen en empreses competitives en un altre municipi (generalment, proper a Barcelona), tot desenvolupament treballs qualificats i que podrien ser l’excusa de la descentralització o ampliació (en forma d’obertura de noves seus o sucursals) de l’empresa per a la qual treballen a les nostres rodalies. En aquest sentit, l’anàlisi d’Oriol Nel·lo sobre la realitat de la mobilitat dels commuters és concloent: les variacions residencials en benefici dels municipis litorals, com ara el nostre, provinents de l’àrea de Barcelona, han anat de la mà d’una major centralitat (lligada a la feina) per part de Barcelona i la seva rodalia, que ha concentrat en poc més de 10 anys, prop d’un milió de nous treballadors provinents de la resta de municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona, entre els quals s’hi troba Malgrat. Hem canviat treballadors per residents.  

Finalment, urgeixen nous plantejaments en relació a la regulació de l’accés a la sanitat, als serveis socials i al dret a l’educació. En aquest sentit, la gestió del padró – competència municipal – ha de permetre el reconeixement ràpid de determinades dinàmiques. D’altra banda, l’aplicació de la Llei 14/2003, en relació a la revisió cada 2 anys del padró municipal, permet depurar alhora que ofereix una major precisió de la realitat de fluxos immigratoris tot sovint molt donats a una mobilitat excessiva, lligada al lloc de treball.  

El dia a dia de l’organització dels centres d’educació obligatòria n’és un exemple. Cada nova immigració – sobretot quan aquesta es dóna a mig curs escolar – genera canvis (noves aules, desdoblaments, etc.) a fi i efecte de garantir el normal desenvolupament del ritme d’aprenentatge dels alumnes. En relació a l’accés a la sanitat, el no reconeixement de l’arribada de fluxos immigrants a la població comporta desajustos entre la ja reduïda capacitat d’atenció als centres d’atenció hospitalària i a la voluntat d’universalitat de la pròpia cobertura sanitària. I, finalment, el dia a dia dels serveis socials, i al paper clau que aquests configuren en l’atenció directa a la immigració, obliga a una reformulació de la seva atenció. Cal invertir en polítiques i projectes passius o bé cal cercar nous models d’atenció, molt més actius, on el paper de l’interessat vagi més enllà de ser el receptor d’una renda econòmica? Cal activar la immigració, sobretot quan aquesta s’adiu i accepta passivament la realitat que li ha pertocat viure.  

El desconeixement de la realitat de la immigració amb la qual conviuen actualment i de forma majoritària les administracions locals, fa que moltes de les pràctiques municipals fracassin estrepitosament, tot augmentant de retruc el recurs fàcil a acceptar la pobresa i la marginació i segregació social. Una política innovadora, en aquest sentit, seria aquella que respongués adequadament als múltiples i diversos  plantejaments personals i familiars dels immigrants. Caldria preguntar-se i estudiar, per exemple, si una família immigrant d’origen magrebí planteja el mateix en termes de recerca de feina que una família immigrant d’origen asiàtica. És ben probable que l’actuació i resposta municipal a aquests dos col·lectius, si no establim aquest “diàleg” obligatori, sigui la mateixa, i en canvi, tot dialogant, ens adonaríem que l’esperit emprenedor és molt més present en el segon dels col·lectius que en el primer. El mateix podríem dir si analitzéssim la situació tot vinculant-la al gènere. El rol de la dona en determinats col·lectius, cal considerar-lo molt actiu i, en aquest sentit, caldria pensar en actuacions que tinguessin en compte aquesta centralitat en l’àmbit de la gestió de la família i les relacions socials i comunitàries.    

Altrament, molts ajuntaments han donat resposta al repte de la immigració tot articulant plans de convivència o d’actuació municipal (Solà-Morales, 2006). Les raons són clares: la immigració no només és una realitat indiscutible i que ha vingut per quedar-se, sinó que consumeix recursos (del tipus que siguin), ja de per se deficitaris, donat l’actual nivell de finançament dels municipis catalans. És a dir, la immigració no aflora problemes, sinó que només posa de manifest els límits d’unes polítiques socials escasses i que no donen resposta a totes les necessitats de la població. 

La solució és paradigmàtica: s’ha d’intentar (o preveure) que els reptes lligats a la immigració es normalitzin i siguin d’abast municipal, i no només lligats a la “discriminació positiva” de determinats col·lectius. Els projectes han de tenir una arrel sòlida, que aporti beneficis socials no només a uns col·lectius, sinó a tota la ciutadania. En aquest sentit, el diàleg constant amb la població autòctona ha de possibilitar aquesta normalització. No fer-ho significaria perdre el camí i enfilar el dramatisme del problema constant i del no reconeixement del veí.  

I tot això, cal abordar-ho. Ara. Ja. Per pura necessitat. En una societat com la catalana, on les competències sobre immigració, a l’espera del desplegament del nou Estatut, són exclusives de l’Estat espanyol, el paper de l’administració local esdevé clau. De fet, és la primera porta a la qual acudeixen els nous immigrants, desconeixedors d’aquesta limitació “legal”. L’escàs reconeixement dels reptes que hem apuntat línies amunt obliga actualment a un esforç de finançament extra a molts ajuntaments, donat que la gestió de la immigració és complexa. I, insistim una vegada més, a gestionar – amb limitacions – un dels reptes més entusiastes amb els quals haurà de conviure cada dia i en el futur la Catalunya dels 7 milions i mig de principis del segle XXI.    

Bibliografia 

Capel, Horacio (1983): Capitalismo y morfología urbana en España. Editorial Amelia Romero. Barcelona. 

Solà-Morales, Roser (2006): La gestió de la immigració a l’àmbit local. Reptes i actuacions. Col·lecció Finestra Oberta. Fundació Jaume Bofill. Barcelona. 

Solé, Carlota; Parella, Sònia, i Cavalcanti, Leonardo (2007): L’empresariat immigrant a Espanya. Col·lecció Estudis Socials, 21. Obra Social de la Fundació “La Caixa”. Barcelona.

Tweet

Ara bé, ben aviat es va poder comprovar com el web no era el projecte dinàmic i participatiu que hom havia pensat. Així, doncs, us volem presentar aquest nou bloc, que espera ser l'òrgan diari d'expressió de tota la comunitat d'Ateneu. Des d'aquest moment esperem els vostres comentaris, suggerències i col·laboracions. La cultura necessita obrir-se a la ciutadania. Des de sempre, aquest ha estat un dels missatges i un dels principals objectius de la revista. Si compartiu aquest esperit, aquest és el vostre bloc. Us hi esperem!

[@more@]

Tweet